LA LINDE, 4-2015.

 Resultados:  

 

EL CEMENTERI DE MARINES VELL: EXCAVACIÓ I MATERIAL DEVOCIONAL.

Una ullada al passat d'una població del Camp del Túria (València)

 

Pere Corredor Peinado y Adriá Pitarch Tarramera. Arqueòlegs.

 

 

san roc
Sant Roc, Sant Roc noble príncep..!


RESUM.- L'any 2007 durant el transcurs de la construcció d'un aparcament en el nucli de Marines Vell (Camp del Túria, València) es va descobrir el seu cementeri datat en els segles XVIII i XIX, excavant-se i documentant-se al voltant de 100 sepultures. A pesar que el cementiri va ser traslladat a final del segle XIX a un lloc nou més allunyat de la població com marcava la nova legislació, les restes trobades van ser copioses tant en l'àmbit antropològic com de cultura material. El següent article recull l'estudi del jaciment i dels materials devocionals recuperats, com són les medalles i les creus de rosari, l'estudi dels quals ens ha permés apropar-nos a un període tradicionalment oblidat per l'arqueologia, com és la fi de l'era moderna i l'inici de la contemporània i en concret a la vida espiritual dels habitants d'un petit poble de l'interior valencià.

PARAULES CLAUS.- Cementeri, medalles, creus, religiositat.


ABSTRACT.- In 2007, during the construction of a parking in the village of Marines Vell, a cemetery was discovered, dated back to the 18th and 19th century. Around 100 graves were dug and documented. According to the legislation, the cemetery was moved to a location further away from the city at the end of the 19th century. However, a lot of anthropological and cultural rests were found. The following exhibition refers to the study of the location and of the devotional materials recovered, such as medals and crosses of the Rosary. Their study has allowed us to get closer to an archaeological forgotten period, such as the end of the modern age and the beginning of the contemporary age and specially to the spiritual life of the inhabitants of a small village in the core of the region of Valencia.

KEY WORDS.- Cemetery, medallion, cross, religiosity.




Des que l'ésser humà va començar a prendre consciència de la mort i a preguntar-se què n'hi havia darrere, els rituals que envolten tot el que fa referència al món funerari adquireixen una gran importància, ja que el trànsit del món dels vius al dels morts és un fet inevitable i per tant crucial entre els habitants d'una societat. Totes les cultures humanes des del paleolític fins a èpoques recents han tingut molt present i han viscut de forma tan natural com siga possible el moment del traspàs cap al que ells creien que era l'altra vida.


Però una cosa diversa està ocorrent en el món occidental actual, ja que a causa de l'augment de l'esperança de vida i la baixada dràstica de la mortalitat entre individus joves i infantils, aquest fet ha esdevingut un tema tabú, s'ha deshumanitzat i s'ha convertit en un fet de vegades ignorat dins de la nostra societat, ja que es veu com una cosa llunyana que només ocorre a una edat avançada i no representa l'inici de res sinó que més aïna es veu com la fi d'una vida. Per tot això, el ritual de la mort s'ha simplificat i es limita simplement al soterrament del cadàver sense cap tipus de cerimònia ritual, i en cas que aquesta es celebre, posem com exemple la celebració d'una missa, són pocs els que entenen el que en realitat es fa i el significat de les accions que van desenvolupant-se durant la celebració.


Una cosa similar passa amb els elements que acompanyen el mort al seu descans etern. En l'antiguitat i fins fa relativament poc de temps, aquests objectes eren triats de forma molt minuciosa buscant un objectiu clar i una justificació del per què aquest material havia d'acompanyar el traspassat. Però a hores d'ara, i com en el ritual, el tema de l'aixovar ha desaparegut o en cas d'utilitzar-se té molt d'improvisat ja que els objectes són dipositats en moltes ocasions sense tindre en compte el significat real que fins a la data han tingut. És a dir, que quan es decideix, per exemple, que un tipus de medalla o rosari es col•loque al costat del difunt, moltes vegades no es té en compte la representació que hi apareix i la funció religiosa o espiritual que aquelles figures tenen en la litúrgia cristiana. Per tant, el món occidental actual està immers en una espècie "d'industrialització" o deshumanització de la mort on s'intenta guardar l'aspecte estètic i visual del ritual i de l'aixovar sense prestar atenció al veritable significat, ja que són molt pocs els que en realitat l'entenen.


L'estudi dels materials trobats en les excavacions arqueològiques de cementeris d'època moderna i contemporània (s. XIX principis del XX) presenta un gran problema, ja que el ritual funerari en aspecte és el mateix que l'actual però en el fons amaga alguna cosa més que fins a l'actualitat se'ns ha escapat.


És molt freqüent que l'arqueòleg, quan troba medalles i altres tipus de material d'aquesta època, es limite a la classificació i estudi dels materials sense anar més enllà i fer-se la pregunta de per què eixe tipus de material en eixa representació apareix en aquell context i no en un altre. L'estudi en profunditat dels aixovars apareguts en els cementeris ens proporciona una quantitat d'informació sobre l'espiritualitat i el món de les mentalitats d'una societat concreta. Aquest és el cas de l'estudi que hem dut a terme en el cementeri antic del nucli poblacional de Marines Vell, on mitjançant l'estudi de les imatges, procedència del material i iconografia intentem apropar-nos a l'estudi de la societat que va enterrar allí els seus morts.

 

Excavació i context històric

L’excavació arqueològica efectuada a Marines Vell, poble situat a la comarca del Camp del Túria (València), dintre de la Serra Calderona, ens va permetre investigar i interpretar aspectes socials i religiosos d’un menut poble situat en un entorn rural i natural.


La sensació que dona aquest poble es la d’un espai solitari, inhabitat. Efectivament aquesta és la realitat. Després del fatídic aconteixement natural però catastròfic produït l’any 1957, amb les fortes pluges i l’allau de part de la muntanya sobre el poble, aquest es va considerar poble no habitable. La mort de varies persones en aquest episodi, que no s’oblidarà, sembla que ocupa el seu lloc en la memòria. La població va ser traslladada a la zona de la plana, fora de la Serra i prop de la ciutat de Llíria. Avui en dia Marines compta amb dos nuclis urbans, Marines Nou, dels anys 60, i Marines Vell, nucli originari de la població. Tot i així sempre hi ha de valents. La vida ha estat i estarà present en aquest menut poble i algunes de les seves cases romandran habitades ja que l’entorn, la natura, el cor de la Serra Calderona, atrapa per la seva bellesa.

 

1 2Situació de Marines Vell amb el seu territori immediat.

 

3

Foto de la població de Marines Vell en l’actualitat. Ubicació dels tres cementiris cristians.


Com altres pobles d’arreu el País Valencià i d’aquesta zona, l’origen és andalusí. La conquesta musulmana de la Península a partir del segle VIII va portar la religió musulmana i el Islam, iniciant un procés d’ocupació del territori amb fundacions de nombroses alqueries. Entre aquestes, l’alqueria de Marines, al voltant dels segles X-XI. La escassa documentació històrica i escrita no ens permet establir les dates de forma més concretes però els estudis històrics realitzats per Abel Soler semblen orientar-se per aquesta opció.


Evidentment el territori que envolta la població, i que forma l’actual terme municipal de Marines (tant Marines Nou com Marines Vell) mostra la presència de jaciments i assentaments més antics. Des de la prehistòria fins l’actualitat, sent a l’època alt medieval quan s’estableix l’alqueria de l’actual Marines. Als voltants trobem altres assentaments de cronologia andalusí. El Mas de L’Olla es un exemple viu i molt evident d’aquest passat musulmà ja que la presència d’una Torre de característiques andalusines amb un entorn organitzat amb horta i construccions que ordenen el territori (sèquies, habitatges, etc.) així ho manifesten i suposen una entitat viva on es podria realitzar una investigació que permetés entendre millor aquest tipus de vida i organització social i cultural.



4

Mas de Olla. Situat al terme municipal. Torre Andalusina. Foto de web ajuntament.


Per altra part la presència del Castell del Real, situat a la part elevada d’un cim, i que permet un control visual d’un gran territori, ens permet entendre millor de quina forma era controlat i defensat el territori. Alqueries, castells, etc., formarien les entitats polítiques i socials d’un espai. L’alqueria de Marines estaria relacionada amb el Castell del Real com nucli vertebrador i organitzador de totes les alqueries relacionades amb ell.


Un dels elements que s’han tingut en conte a l’hora d’efectuar els estudis sobre l’excavació del cementiri vell de Marines era tractar aspectes demogràfics a partir de les investigacions realitzades per l'autor anteriorment citat.


Fins l’expulsió morisca del 1609 la població era habitada, exclusivament, per moriscs. El ritus funerari seria el musulmà i tots ells serien enterrats a la necròpoli morisca que no ha estat localitzada. No sabem de forma certa quants moriscos viurien en aquesta alqueria. Com es sabut, l’expulsió suposà una davallada important en el que suposa la demografia de molts pobles del País Valencià i molts van ser totalment despoblats. En zones com la que tractem aquesta població era majoritàriament morisca i els efectes van ser devastadors a nivell econòmic, social, etc.


Les dades que ens aporten els estudis de Abel Soler i Ramón Yago respecte la demografia de Marines confirmen que després de l’expulsió morisca la població queda deshabitada i que a partir del 1610-1611 comença el procés de repoblació amb cristians. A partir d’aquest moment l’augment demogràfic es constant però lent durant tot el segle XVII amb una població dedicada a l’agricultura amb importants carències materials, sanitàries, etc.


Al 1660 la població contava amb 22 caps de família, es a dir, no arribaria fins un centenar de persones. El poble mostrava un evident caràcter rural, molt humil i amb famílies dedicades al camp i la ramaderia.


Al segle XVIII, concretament al 1768 la població contava amb 113 habitants. Una població menuda respecte a la que hi havia a la població veïna de Gàtova que tenia una població més nombrosa. El començament de l’augment demogràfic important s’ha de situar al segle XIX, com a la resta del País Valencià, tot i els conflictes bèl•lics, malalties, epidèmies, fam, que el poble patia contínuament.


Durant la Restauració Borbònica (Alfons XII-XIII) a finals dels segle XIX el poble ja té 736 habitants, i a principis del segle XX més de 900. L’evolució demogràfica es evident i s’ha d’entendre dintre dels importants canvis que es va produint a l’alimentació, la sanitat, la higiene, etc., que van suposar un descens de la mortaldat i un manteniment alt de la natalitat.


En aquest context es troba el cementiri de Marines Vell excavat, ja que la intervenció va permetre documentar al voltant de 100 enterraments articulats, més una quantitat important d’ossos humans que es trobaven solts al solar i que havien estat alterats per accions posteriors a la seva inhumació.


Les fonts orals estableixen que el cementiri anterior a aquest es trobava al voltant de l’església. Sembla que en alguna obra efectuada molt a prop de l’església van aparèixer ossos humans, i per tant, i com es habitual, el primer cementiri cristià es trobaria en aquest punt. Aquest seria el cementeri medieval que arribaria fins els segles XVI-XVII. També podria correspondre a enterraments de ritus islàmic.



5

Façana de l’església de Marines Vell. Al seu voltant es trobaria el cementiri cristià medieval.


Amb l’augment de la població es decideix construir un cementiri a les afores del poble o nucli antic, que correspon al que s’ha excavat i que es situa cronològicament entre els segles XVIII-XIX.



6 7

Ubicació del cementiri dels segles XVIII-XIX.


Posteriorment, amb la Llei de Cementiris del 1854 es construeix altre cementiri que es troba situat a les afores de la població, camí de Gàtova. Aquest està en funcionament fins la construcció del cementiri municipal de Marines Nou.



8

Cementiri de finals del s.XIX.

L’excavació arqueològica del cementiri dels segles XVIII-XIX de Marines ens ha permès traure a la llum les restes humanes de la població que va morir en Marines i pedanies durant els segles XVII-XVIII i fins l’últim quart del XIX. El cementiri nou es posà en funcionament aproximadament a partir dels anys 70 del segle XIX.


Per tant, tota la població que va viure i morir en aquest període de temps la teníem en aquest cementiri. Les primeres fonts orals ens indicaven que les restes humanes havien estat traslladades al nou cementiri, possiblement part del mateix poguera haver estat així, però la realitat es que la intervenció ens ha permès excavar i recuperar un nombre important de individus.


Tots ells mostraven un evident ritual funerari cristià, on els cossos es trabaven en decúbit supí amb les extremitats superiors creuades al pit o l’abdomen i les extremitats inferiors rectes. Estarien amortallats i enterrats en sudari i la tipologia de la tomba ha estat diversa, predominant la fossa excavada, senzilla, sense taüt de fusta però, segurament amb alguna coberta de fusta. També hi ha tombes tipus taüt de fusta, rectangulars, i per últim hi ha un parell de tombes diferents, realitzades amb lloses de pedra.


9

Imatge on es veuen alguns dels enterraments articulats.


Les inhumacions ens han permès constatar que hi ha un important nombre de individus infantils ja que dels 97 enterraments, 33 corresponen a xiquets. La mortaldat infantil era molt elevada i molts xiquets morien al nàixer o poc després. Aquesta situació suposava també, alhora, una natalitat molt elevada ja que gran part de la població no arribava a edat adulta.


10

Altre exemple de les inhumacions.


Els enterraments de individus infantils semblen tenir una certa organització dintre del cementiri ja que es troben, la majoria, situats en una part del mateix, en aquest cas, prop de la porta d’entrada del cementiri.

 

11 12 13 

Exemples d’enterraments infantils, en fossa i en taüt.


14

Punt on es concentren alguns enterraments infantils.


Els enterraments adults, 64, es troben per tot el cementiri, sense un criteri d’orientació clar però sempre obeint a una organització. La gran majoria dels enterraments corresponen a inhumacions en fossa excavada i corresponen als enterraments que es desenvolupen entre els segles XVIII-XIX, i per tant corresponen a individus nascuts al segle XVII-XVIII majoritàriament.



15 16 

Exemple de 3 enterraments adults en fossa.


Per altra part la documentació d’enterraments en taüt de fusta, 14 individus, 7 adults i 7 infantils i en lloses de pedra, 1 adult i 1 infantil, ens porten a pensar en situacions especials i significatives. Poguera donar-se per motius epidèmics (el còlera va ser una malaltia molt comuna durant estos segles) bèl•lics, fam, etc..


Aquests enterraments estan posicionats al cementiri de forma menys ordenada ja que afecten a moltes inhumacions anteriors que suposa la destrucció i desarticulació de molts esquelets. Observem que en aquestes tombes s’acumulen ossos als seu voltant, amuntonats a les vores i en alguns casos documentant-se mig esquelet.


Les tombes de lloses de pedra perteneixen a 2 individus, un adult i un infantil, i es troben juntes. La seva ubicació dintre del cementiri també es particular ja que es troben al cantó sud-oest del mateix, apegades als murs del cementiri. Aquestes mostraven restes de calç a les seues parets internes. La calç està relacionada amb la higiene i la desinfecció. Possiblement aquests individus podrien haver mort per alguna malaltia infecciosa que provoques por i inseguretat entre la població viva, cosa que explicaria la presència de la calç.


Els resultats han estat molt satisfactoris per la possibilitat d'haver estudiat un cementiri, pràcticament en la seua totalitat. A nivell arqueològic i científic l’estudi del ritus i dels materials han estat molt interessants, i solament la falta d’un estudi antropològic no ens permet parlar d'un estudi complet.



17

Exemple d’enterraments en taüt de fusta. Observem l’acumulació d’ossos d’altres inhumacions afectades per aquestes.


La intervenció ens ha permet entendre les característiques que determinen aspectes socials i econòmics dels habitants de Marines Vell als segles XVIII-XIX, almenys en el que respecta la cultura i religió que es donava en aquell moment històric. La religió, no oblidem, era un dels elements socials i culturals més importants d’una societat i per tant un cementiri reflexa aquesta realitat a partir del ritual d’enterrament i pels aixovars relacionats amb el mort.


18 19 

Enterrament en tomba de lloses de pedra.


A nivell social observem com les tombes són molt senzilles, la majoria d'elles són tombes excavades al terreny i possiblement amb una coberta de fusta. Els enterrarien amb sudari i roba, i en alguns casos amb l’aixovar religiós. Aquest model ens dona a entendre un poble humil i treballador associat al treball agrícola i ramader de la Serra Calderona. Els aixovars tampoc ens permeten parlar de riquesa. La majoria no tenen cap aixovar i aquells que si tenen són rosaris senzills, algunes medalles de Sants o creus. Solament en algun cas hem observat la presència d'algun element diferent, com unes arracades banyades amb or o altres arracades més senzilles. No hi ha presència d'anells ni altres elements metàl•lics de valor, factor que ens porta a pensar en la humilitat dels enterrats i dels seus familiars. A nivell cultural queda palès el ritus funerari cristià, pel model de les tombes i sobretot per la posició dels difunts, es a dir, els braços creuats sobre el pit, sobre l'abdomen, amb les mans agafades i alguns amb el rosari, les cames estirades i el cos en decúbit supí. Podrien tenir un coixí a la part posterior del crani però aquest ha desaparegut per motius naturals, per la seva pròpia descomposició.

 

Materials

Quant als objectes trobats al cementeri de Marines Vell, aquests són diversos ja siga si ens referim a època o varietat. La importància d'aquests objectes no radica només en el tema material, sinó per tot el que van significar en el moment del seu ús, com ja hem comentat.

 

Encara que en el present article només parlarem de les medalles i creus aparegudes al jaciment del Cementeri Antic de Marines Vell, podem fer una classificació per tipus de material que reuneixen les característiques anteriorment comentades. Aquesta classificació seria la següent:


- Creus
- Creus de rosari
- No s'ha constatat que forme part d'un rosari
- Medalles
- Medalles de rosari
- Medalles devocionals per si mateix
- Botons
- Vidre
- Nacre
- Fusta
- Metall
- Altres
- Crist
- Làpides
- Reliquiari


Medalles marines Vell005

Representació dels rosaris apareguts durant l'excavació.



La creu com a material devocional unit a la mort 

Iniciarem el nostre estudi amb les creus, de les quals haurem de diferenciar dos categories: aquelles que formen part d'un rosari, i les que no s'ha constatat la pertinença a aquest objecte religiós, encara que no vol dir que no formaren part d'un, sinó que no s'ha conservat la cadena a la qual en teoria havia d'estar unit, per la qual cosa no ens aventurem a afirmar que aquestes creus foren la coroneta del rosari.


La creu és un element fonamental dins de la iconografia cristiana, ja que gràcies a aquesta el seu Messies va lliurar la humanitat de tot pecat i la va salvar, encara que en un principi la creu no es veiés així, ja que per al primitiu cristianisme aquesta significava un mètode de tortura reservat als majors delinqüents de l'Imperi Romà, per la qual cosa era difícil d'explicar per a ells que el seu líder o salvador tingués un final lligat a aquest mode d'ajusticiar. És aquest el motiu pel qual en els primers temps els primitius cristians preferien utilitzar el símbol esquemàtic del peix esquemàtic o ictus. És més, la primera representació d'una creu en el denominat grafit d'Alexàmenos es tracta d'una representació satírica d'un crucificat, ja que aquest apareix amb cap d'ase amb una llegenda que diu: "Alexàmenos adorant el seu déu", per la qual cosa se suposa que el dibuixant no era un cristià, i que la funció del gravat era ridiculitzar-ne un. No serà fins al regnat de l'emperador Constantí el Gran (25 juliol 306- 29 octubre de 312) que juntament a l'ús del crismó s'inicia la utilització de la creu com a icona de la victòria de Crist sobre la mort i per tant la salvació de la humanitat. No serà fins a la primera Edat Mitjana quan es represente Jesús clavat a la creu i adquireix la importància que té per als cristians actualment.


Per tant, no és estrany que quan un cristià moria volguera ser soterrat amb el màxim exponent de la seua religió com és la creu, i més quan aquesta representa el triomf de la vida davant la mort.
Com ja hem comentat, moltes d'aquestes creus formen part d'un rosari, element utilitzat per la comunitat cristiana per a adorar la Verge Maria, Mare de Déu. Aquest element està fortament lligat al trànsit de la mort, ja que segons diu la tradició religiosa, la Mare de Déu va revelar al beat Alà de la Roca ( 1428-1475), quinze promeses fetes per ella als que resaren el rosari entre les quals es troben moltes vinculades a la mort o a la vida eterna, per aquesta causa també és molt habitual que durant tota l'època moderna s'instal•len en les esglésies capelles sota l'advocació de la Mare de Déu del Rosari on se situava el vas de soterrament. Aquests soterraments van estar en actiu fins que les lleis van prohibir els cementeris dins dels nuclis urbans.



creu de mortalla

 Lloc on va aparèixer una creu en un enterrament infantil i que probablement estava cosida a la vestimenta del difunt.


De totes les creus trobades durant els treballs d'excavació només dos de les sis podem assegurar amb total certesa que pertanyen a un rosari, ja que encara conservaven enganxades algunes denes, encara que de les altres no podem afirmar que no formaren part d'aquest element, ja que simplement pot ser que hagueren perdut les denes a les quals estaven unides. Només una d'aquestes per les seues dimensions, tipologia, i pel lloc on va ser trobada dins de la tomba podem afirmar que estava cosida a la mortalla o vestimenta del difunt. Quant a la funció que ocupaven les creus que formaven part d'un rosari és la de ser-ne la coroneta, és a dir, constituïen el seu extrem final. Aquesta coroneta és una part important dins del ritual del rés del rosari ja que en arribar allí i abans de donar per conclòs el ritual, el fidel ha de fer un senyal de la creu i iniciar l'oració del Credo amb la qual cosa finalitza el ritual.


Quant a la tipologia de les creus trobades, notem algunes diferències, sobretot pel que fa a la decoració, ja que depenent de la decoració apareguda en aquestes les classificarem dins de la categoria de crucifixos o simplement creus. La diferència entre les unes i les altres és notable i fàcil d'identificar, ja que els crucifixos són aquells que tenen una representació del crucificat, mentre que les creus són aquelles en les quals no apareix la imatge de Crist, encara que sí que tinguen decoració. Per tant, i seguint aquest criteri, a Marines trobem quatre crucifixos i dos creus que en aquest cas no és que no tinguen la representació de Crist sinó que tenen una absència total de decoració.

 


Els crucifixos del cementeri antic de Marines Vell


Crucifix núm. 1
• Cronologia:
• Material: bronze
• Dimensions: 21 x 12 mm
• Pes: > 1 g
• Crucifix pla o crucifix medalla. La seua funció seria la de formar part d'un rosari o la de penjar-se al coll com a protecció.
En l'anvers apareix Crist sota el cartell «INRI» (IESVS NAZARENVS REX IDAEORVM), cartell que es posava en la creu per manifestar el crim que el crucificat havia comés. En el revers apareixen: la corona d'espines amb què Jesús va ser coronat, les estenalles, el martell i els tres claus de la crucifixió, l'escala del descendiment, la canya amb l'esponja amb vinagre que li van donar per beure, i la llança del centurió Longinus que va ser utilitzada per comprovar la mort de Crist.
L'estat de conservació és regular amb nombroses marques de rovell. També presenta una fractura en la part inferior del braç central, encara que no se n'ha produït el trencament.

 

Crucifix núm. 2
• Cronologia: principis del s. XIX
• Material: bronze
• Dimensions: 47 x 30 mm
• Pes: 2 g
• Crucifix que forma part d'un rosari amb denes de pasta vítria blaves i melades.
Es tracta d'un Crist exempt adossat a la creu que té els seus quatre braços eixamplats en els seus extrems i que acaba en dues puntes arrodonides. El braç central forma un cercle just damunt del cap del crucificat que forma una espècie de corona o aurèola. Al final del braç i just abans de l'ampliació apareix un cartell amb la llegenda «INRI».
El seu revers presenta absència de decoració religiosa.



crucifixn2 

Crucifix nº2: únic crucifix en el que apareix un crist adossat a la creu.


Crucifix núm. 3
• Entitat emissora: monestir Jerònim de Guadalupe (Extremadura).
• Cronologia: s. XVIII- desamortització 1835
• Material: bronze
• Dimensions: 37 x 23 mm
• Pes: 6 g
• Crucifix que pertany a un rosari de denes de pasta vítria blava i melada que juntament amb una medalla de Nostra Senyora de Guadalupe i una altra peça perduda formaven la coroneta del rosari. En l'anvers apareix Crist en la creu i als seus peus una calavera que representa el Gòlgota, ja que la tradició jueva diu que allí està enterrat el crani d'Adam. Damunt del cap hi ha un cartell amb l'escriptura «INRI», sigles de IESVS NAZARENVS REX IUDAEORUM. En el revers apareixen tots els atributs o Arma Christi de la passió de Crist dominats per una custòdia que representa l'eucaristia. Aquests atributs són: la corona d'espines amb què va ser coronat; pitxer d'aigua utilitzat en el lavatori de peus del Sant Sopar; el Sant Greal de l'últim sopar on la tradició diu que es va arreplegar la sang de Crist després de mort; el gall que va cantar mentre sant Pere negava Crist tres voltes; les tenalles i el martell per a traure i clavar els claus; l'escala emprada per al descendiment del cos; i la canya amb l'esponja amb què es va donar de beure vinagre a Crist.


Crucifix núm. 4
• Cronologia: s. XVIII
• Material: bronze
• Dimensions: 55 x 30 mm
• Pes: 2 g
• El crucifix pertany a un rosari de denes de pasta vítria blava on és la coroneta. En l'anvers apareix Crist en la creu i als peus una Mare de Déu Dolorosa amb els set punyals al pit, i damunt del cap de Jesús un cartell amb l'escriptura «INRI», sigles de IESVS NAZARENVS REX IUDAEORUM.
En el revers apareixen tots els atributs o Arma Christi de la passió de Crist dominats per un Sagrat Cor de Jesús: el gall que va cantar alhora que sant Pere negava tres vegades Déu; el martell i els tres claus amb què va ser clavat a la creu; la corona d'espines; les estenalles per extraure els claus després de mort; els daus amb els quals els centurions es van jugar les seues vestimentes; l'escala del descendiment; la canya amb l'esponja amb vinagre que li van donar a beure; la llança del centurió Longinus amb què va ser travessat per comprovar la seua mort; una representació de l'eucaristia amb calze i hòstia; i la columna on va ser nugat per ordre de Ponç Pilat per flagel•lar-lo, pensant que amb això hi hauria prou com a càstig, que va acompanyada de dos fuets. En la part de dalt es pot llegir la inscripció «O CRUX AVE», que forma part d'una expressió pietosa més llarga, «O CRUX AVE, SPES UNICA», que traduïda significa «Salutacions a la Creu la nostra única esperança», novena estrofa d'un himne compost per sant Venanci Fortunat en el s. VI amb motiu del trasllat de les relíquies de la vera creu de Jerusalem al monestir de Poitiers, i que va ser cantat per primera vegada el 19 de novembre de l'any 569.



IMG 7359 crucifixn4 

crucifix nº 4 amb la representació de Crist i els elements de la passió.

 


Les creus del antic cementeri de Marines Vell

Creu núm. 1
• Cronologia:
• Material: bronze
• Dimensions: 47 x 30 mm
• Pes: 2 g
• Es tracta d'una creu en molt mal estat de conservació, amb tota la superfície coberta de rovell. Desconeixem la funció d'aquesta creu, ja que no té cap enganxament que done a entendre que formara part d'un rosari o es penjara del coll amb una cinta o cadena.


Creu núm. 2
• Cronologia:
• Dimensions: 13 x 22 mm
• Pes: > 1 g
• Creu de petites dimensions sense cap tipus de decoració. Tampoc presenta cap tipus d'enganxament per a ser unida a un cordell o cadena. El context on va ser trobada, al costat de l'esquelet d'un infant i situada damunt d'un costat, així com les quatre protuberàncies que presenta en els seu braços, fa pensar que aquesta creu en el moment del soterrament estava cosida a la roba del difunt.


Les medalles com a element religiós

En el món religiós catòlic la medalla és una part important de la religiositat popular, ja que correctament beneïda i amb els rituals propicis abans de ser utilitzada pel fidel conté propietats protectores en si mateix. En l'actualitat, aquesta funció ha desaparegut, ja que són pocs els que en adquirir una medalla d'alguna imatge religiosa realitzen aquests rituals i converteixen d'aquesta manera la peça en un simple element decoratiu sense cap funció més enllà de la d'adornar el coll de la persona que l'ha adquirit. Després de la contrareforma promulgada pel Concili de Trento (1545-1563) amb la reafirmació de la veneració dels sants les medalles adquireixen una gran importància encara que també passen a estar regulades i no poden ser emeses per qualsevol, sinó que només les congregacions religioses estan autoritzades a fer-ho. A partir d'aquestes dates no és inusual que moltes congregacions davant un esdeveniment d'importància, ja fóra amb motiu de la santificació d'algun membre d'aquesta, una festa o fins i tot una pesta o malaltia, encunyés alguna medalla que convenientment beneïda era repartida entre els fidels o es posaven a la venda.



Medalles marines Vell003

 Diverses medalles aparegudes en l'excavació de Marines abans de la seua primera neteja.


Quan un fidel triava la medalla que havia de posar-se o utilitzar, aquesta era triada, a més de per la devoció que professava, pel poder que s'atribuïa a la imatge representada. D'aquesta manera, i com a exemple, es triaria una medalla de Sant Roc si es volia prevenir d'epidèmies, o un arcàngel sant Miquel si es volia ser ajudat davant les temptacions de Satanàs, etc. També és bastant freqüent que les medalles, com les creus, formen part d'un rosari, encara que el seu ús no es limita només al de coroneta final, sinó que també es poden trobar medalles intermèdies, que són les encarregades de separar els grups de 10 denes que formen cada misteri del rosari. El fidel, en arribar a aquestes medalles, ha de resar un Glòria, un Parenostre i anunciar el misteri següent.


Però la importància de les medalles per a un arqueòleg va més enllà de les funcions que desenvolupaven i del seu interés artístic, ja que com que són un element fonamental en el culte catòlic, quan són elaborades no es deixa mai res a l'atzar i en ocasions moltes de les imatges aparegudes en una cara de la medalla es repeteixen, cosa que ens pot donar la procedència i l'ordre o institució que l'encunya i fins i tot, com vorem després, ens pot ajudar a datar-la. L'aparició d'oracions, càntics i pregàries ens ajuden apropar-nos a les devocions, al món de les idees i encara que d'una forma menys freqüent també als temors de la gent de l'època i el lloc.


Al mateix temps, i gràcies a l'estudi exhaustiu de les imatges, podem també establir una certa ruta comercial o de tràfic d'aquests objectes religiosos, no oblidem que el nucli de Marines Vell es troba en un lloc bastant apartat i incomunicat fins a l'entrada del s. XX, fins i tot també podrem establir una datació molt precisa de la peça que a la seua vegada ens ajudarà a datar el jaciment, ja que encara que les medalles són objectes que se solen heretar de generació en generació i es pot allargar el seu ús en el temps, cosa que fa que no ens puga proporcionar una datació exacta del jaciment, sí que ens pot apropar a un determinat context històric i social.

 


Les medalles aparegudes en el cementeri antic de Marines Vell

El nombre de medalles trobades en el jaciment del cementeri de Marines és bastant superior al de creus, ja que durant les excavacions van ser recuperades un total de setze peces, de les quals sis formaven part d'algun rosari. D'aquestes últimes, tres eren de les denominades medalles intermèdies i compartien la mateixa iconografia, cosa que ens fa pensar que totes pertanyien al mateix objecte.


També podem destacar que les representacions iconogràfiques són més riques i diverses que les de les creus i és la imatge de la Mare de Déu la més representada en qualsevol de les seues devocions. Trobem una representació de la Mare de Déu del Pilar, dos representacions de Nostra Senyora de la Cova Santa, dos Mares de Déu Doloroses, una dedicada a la Mare de Déu de Guadalupe i, per últim, una Señora del Amor Hermoso. Quant als sants apareguts, el més representat és sant Miquel, amb tres representacions, seguit de sant Jaume, que apareix dues vegades, encara que en una no és la figura principal, sinó que juntament amb el que possiblement siga Sant Valer acompanya la Mare de Déu del Pilar, mentre que la resta de sants només els trobem una volta, com ara sant Jeroni, sant Antoni de Pàdua, santa Bàrbara i sant Roc. Al mateix temps, també detectem quatre representacions de grups de figures i és la representació de la Trinitat la més representada, amb quatre medalles, un calvari que porta en el seu revers una presentació en el temple i el grup dels set sants fundadors de l'ordre Servita. També trobem algunes oracions, càntics o pregàries inscrites en els reversos d'algunes medalles.



covasanta IMG 7378 

Exemplar de la Cova Santa patrona de la diòcesi Sogorb-Castelló a la que pertany Marines i De Sant Miquel Patró de Llíria i Sogorb


Les medalles aparegudes en el jaciment del cementeri de Marines Vell i que després analitzarem amb més detall són les següents:

Medalla de sant Miquel i sant Antoni
• Cronologia: s. XVIII
• Forma: vuitavada
• Material: bronze
• Dimensions: 40 x 31 mm
• Pes: 24 g
• Anvers: sant Miquel dret i en actitud d'atac damunt de Satanàs. A la mà dreta sosté l'espasa, mentre que a l'esquerra duu una balança. Del cap de l'arcàngel apareixen potències de santedat.
Llegenda: «VIVIS (quasi il•legible) DEVS».
• Revers: Imatge de sant Antoni de Pàdua de perfil davant del xiquet Jesús, que pareix en peus davant d'ell. El sant vesteix de franciscà i porta a la mà esquerra una assutzena.
Llegenda: «S• (AN)/ ANT (ONIO)/ D• (E)• P(ADOVA)•»
• Medalla devocional que en el seu anvers representa l'arcàngel sant Miquel en les seues dues facetes: com a guerrer protector de Déu, ja que ell és el cap de l'exèrcit celestial i va ser l'encarregat de véncer Llucifer en la revolta que va iniciar contra Déu, i per això se'l representa amb el dimoni als peus i l'espasa a la mà dreta; la balança representa la llegenda per la qual l'arcàngel pesa les ànimes dels difunts abans de dur-les al cel mentre que Llucifer tracta d'arrabassar-les.
En el revers apareix sant Antoni de Pàdua davant del Crist xiquet amb una assutzena a la mà que representa la virtut del sant i la victòria davant la temptació. Quant a la representació amb el xiquet, aquesta es fa comuna a partir del segle XVII i reflecteix el passatge de la vida d'aquest sant on en una ocasió, mentre orava, se li va aparéixer un nen que els testimonis no dubten a identificar amb Crist.
Aquest tipus de medalles s'utilitzaven com a objectes protectors, solien penjar-se del capçal del llit, i normalment mostraven imatges de sants protectors com en aquest cas sant Miquel, protector de les temptacions del dimoni, i sant Antoni de Pàdua, protector de les dones que esperen un fill, dels ancians, etc.

 

Medalla de Guadalupe i sant Jeroni
• País/entitat emissor/a: monestir de Guadalupe (Extremadura). Jerònims
• Cronologia: s. XVIII- desamortització 1835.
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 35 x 29 mm
• Pes: 14 g
• Anvers: Mare de Déu de Guadalupe, amb el toisó d'or.
Llegenda: «S•MARIA D E/ GVADALUPE»
• Revers: sant Jeroni assegut en una roca, contemplant un crucifix. Al seu costat descansa un lleó mentre que del cel i entre núvols apareixen les trompetes del judici final. Al fons es distingeix un arbre.
Llegenda: Absència
• Medalla que pertany a un rosari de denes de pasta vítria blava i melada. Juntament amb un crucifix i una altra peça perduda formaven la coroneta del dit rosari. La medalla és fàcil de datar, ja que la Mare de Déu porta el toisó d'or distintiu que va ser entregat a la Mare de Déu de Guadalupe pel X duc de Béjar Manuel López Zúñiga y Sarmiento de Silva abans de la mort d'aquest l'any 1686 i que apareix en les medalles d'aquesta advocació fins a la desamortització del 1835, quan l'ordre dels Jerònims ha d'abandonar el santuari. En el revers apareix sant Jeroni, fundador de l'ordre que custodià el dit santuari fins a la desamortització. En aquest cas, el sant apareix en actitud penitent al costat del lleó al qual teòricament ajudà quan estava ferit i que mai no l'abandonà fins a la mort del sant.

 

Mare de Déu de l'Amor Formós
• País/entitat emissor/a: congregació de la Cort de Maria
• Cronologia: s. XIX
• Forma: ovalada
• Material:
• Dimensions: 25 x 17 mm
• Pes: > 1 g
• Anvers: Imatge de la Mare de Déu de l'Amor Formós. Mare de Déu dreta amb les mans esteses que agafen el mant, que cobreix dos xiquets.
Llegenda: «(...) AMOR HERMOSO Y DE LA CORTE DE MARIA».
• Revers: Llegenda que ocupa tot el revers.
Llegenda: «EN (...)/ TRA (...)/ DE LA (...) ERTE/ VISI (...) OS /O MARIA».
• Medalla oval coroneta d'un rosari de pasta vítria blava i blanca. Aquest rosari podria pertànyer a la congregació Unión de las Hijas de la Madre del Amor Hermoso. En el revers, apareix una oració o jaculatòria incompleta, ja que la medalla es troba en molt mal estat de conservació i no pot llegir-se en la seua totalitat, «EN (...)/ TRA (...)/ DE LA (...) ERTE/ VISI (...) OS /O MARIA», que pel seu context funerari es podria transcriure com: «EN ( EL )/ TRA (NCE)/ DE LA (MU) ERTE/ VISI (TAN) OS /O MARIA».
Aquesta advocació és la protectora dels joves, del matrimoni i de la família.

 


Medalla indeterminada
• Cronologia:
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 23 x 20 mm
• Pes: 2 g
• Anvers: figura masculina de cara probablement i per comparació un pantocràtor.
• Revers: figura irreconeixible. Imatge masculina de perfil i que sosté alguna cosa a les mans.
• Medalla que forma part d'un rosari al qual encara està unit i que està format per denes de pasta vítria de color blanc amb adorns en roig i verd. Aquesta medalla és la coroneta o medalla final del rosari.

 

3 medalles Intermèdies:
• Cronologia: s. XVIII
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 20 x 16 mm
• Pes: 2 g
• Anvers: Representació de la Santíssima Trinitat. A l'esquerra apareix assegut el fill subjectant la creu amb la mà esquerra. Al seu costat apareix el pare beneint amb la mà dreta i amb l'esquerra aguanta el globus terraqüi. Dalt d'ells un colom representa l'Esperit Sant. Als peus, apareix la paraula «Roma».
Llegenda: «ROMA»
• Revers: Llegenda que ocupa tot el revers.
Llegenda: il•legible.
• Tres medalles intermèdies iguals que pertanyien a un rosari i que conserven els enganxaments, on s'unia la cadena del rosari. Un d'aquests septenaris conserva encara part de la cadena amb una dena de fusta. La funció dels septenaris és la de separar els grups de deu denes. En arribar a aquestes el fidel ha de resar un Parenostre i un Glòria, que és una oració bàsica en la Trinitat, d'ací la iconografia. En el revers, apareix una oració il•legible però per comparació a altres medalles i a la iconografia de l'anvers podem assegurar que es tractaria del Glòria en llatí: «GLORIA PATRI ET FILIO ET ESPIRITVI SANCTO».

 

Calvari
• Cronologia: finals del s. XVIII, 1a meitat del s. XIX
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 30 x 20 mm
• Pes: 12 g
• Anvers: calvari amb la imatge de Crist crucificat i als peus a la seua dreta sant Joan i a l'esquerra la Verge Maria.
Llegenda: «MULIER • EC• FI. TVVS/ ECCE MATER TVA»
• Revers: Presentació de Jesús en el temple. Mare de Déu en el centre amb xiquet en braços. Al seu voltant tres figures, una davant de la figura central de genolls, darrere d'ella i a cada costat les altres figures observen des del fons. Totes les figures porten l'aurèola de santedat.
Llegenda: incompleta, només es pot llegir la paraula «CHRISTI».
• Medalla devocional que el seu anvers representa el moment en què Jesús diu la tercera de les set paraules que va pronunciar en el moment de la seua mort, com demostra la imatge de sant Joan i la Mare de Déu, així com la llegenda, que traduïda diu: «Dona, aquí tens el teu fill. Fill, aquí tens la teua mare». En aquest passatge bíblic Crist encomana la cura de la Verge a sant Joan, que és l'únic apòstol que acudeix a la crucifixió, i demana a la Mare de Déu que tracte el seu deixeble com un fill.
Quant al revers, es tracta de la presentació en el temple del xiquet Jesús on el vell Simeó i la vella Anna, filla de Fanuel, profetitzen que aquell xiquet és el Crist de Déu. Per tant, les figures corresponen a la Mare de Déu, Jesús, sant Josep, Simeó i Anna.

 

Cova Santa
• País/entitat emissor/a: parròquia d'Altura
• Cronologia: s. XVIII
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 23 x 20 mm
• Pes: 2 g
• Anvers: sant Miquel dret i en actitud d'atac damunt de Satanàs. Amb la mà dreta sosté l'espasa mentre que a l'esquerra duu un escut redó.
Llegenda: «SAN / MIGUEL»
• Revers: Nostra Senyora de la Cova Santa coronada i portada per dos àngels. Als seus peus es pot observar el santuari de la Mare de Déu.
Llegenda: «N•S DE LA / CUEVA SANTA»
• Medalla devocional que el seu anvers representa el moment en què l'arcàngel sant Miquel expulsa Llucifer del cel després de la revolta d'aquest contra Déu.
Quant al revers, es representa la Mare de Déu de la Cova Santa, patrona de la vila d'Altura. Als seus peus, apareix una església que representa el famós santuari que aquesta advocació té dedicat a Altura.
Aquesta medalla representa dues advocacions tradicionals de la zona com són sant Miquel i la Mare de Déu de la Cova Santa, que són els patrons de la població d'Altura.

 

Mare de Déu dels Dolors
• País/entitat emissor/a: ordre dels Servites
• Cronologia: finals del s. XVIII - 1a meitat del s. XIX.
• Forma: circular
• Material: bronze
• Dimensions: 34 mm de diàmetre
• Pes: 14 g
• Anvers: Mare de Déu dels Dolors amb set punyals clavats al pit, tres a la seua esquerra i quatre a la dreta, que representen els set mals de la Verge Maria. La figura sembla vestir un mant i dur el cap tapat amb un vel. Les mans apareixen creuades sobre el seu pit.
Absència de llegenda.
• Revers: Revers en molt mal estat, només es poden distingir dues figures, una principal al centre de la medalla i una altra agenollada al seus peus.
Absència de llegenda.
• Medalla devocional de l'ordre dels Servites o dels Serfs de Maria fundada l'any 1233 a Florència per set persones de les quals es desconeix els noms. Encara que el revers de la medalla es troba en males condicions, per comparacions amb altres medalles emeses per la mateixa ordre i en la mateixa època es pot tractar de l'escena on la Mare de Déu entrega el rosari als set sants fundadors.
Aquesta medalla probablement pertanyia a un rosari de la mateixa ordre i n'era la coroneta o medalla final.

 

Sant Roc
• País/entitat emissor/a: Itàlia / Roma
• Cronologia: principis del s. XIX
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 15 x 20 mm
• Pes: > 1 g
• Anvers: sant Roc agenollat en posició d'oració i amb les vestidures típiques d'un pelegrí. Davant d'ell, un gos l'observa.
Llegenda: «SANT ROCCO/ PRESERVATECI DAL / COLERA»
• Revers: Sanefa al voltant del revers. Enmig es llig la llegenda «SANCTE/ ROCHE / ORA / PRO / NOBIS».
• Medalla devocional que representa sant Roc, sant molt popular i que és protector contra les malalties infeccioses, ja que el mateix sant va patir la pesta bubònica. Aquesta medalla estava dedicada exclusivament a la protecció contra el còlera, una malaltia molt comuna i temuda durant tot el segle XIX.

 

La Trinitat
• País/entitat emissor/a: trinitaris
• Cronologia: s. XVIII
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 28 x 25 mm
• Pes: 4 g
• Anvers: representació de la Santíssima Trinitat. A l'esquerra, apareix assegut el fill subjectant la creu amb la mà esquerra, al seu costat apareix el pare beneint amb la mà dreta i amb l'esquerra aguantant el globus terraqüi. Dalt d'ells, un colom representa l'Esperit Sant.
Llegenda: «ROMA»
• Revers : Jaculatòria.
Llegenda: «+ /SANCTO DIOS/ SANCTO FUERTE/ SANCTO INMORTAL/ LIBRANOS SIEMPRE/ DE TODO MAL/ +»
• Medalla devocional realitzada per l'ordre trinitària, instal•lada a l'Estat Espanyol, ja que la llegenda està en castellà, amb motiu d'alguna peregrinació a Roma. La jaculatòria que apareix en el revers forma part dels improperis (oracions) que es recitaven durant les solemnitats d'adoració de la creu del Divendres Sant. El celebrant els recitava en grec i es responia en llatí. També forma part d'una oració de protecció.

 

Santa Bàrbara
• Nom de l'objecte: medalla devocional
• País/entitat emissor/a:
• Context cultural: cristianisme
• Cronologia: s. XVIII
• Forma: vuitavada
• Material: bronze
• Dimensions: 20 x 13 mm
• Pes: 2 g
• Anvers: santa Bàrbara amb palma de martiri i torre al seu costat
• Revers: creu sobre altar amb roleus en els extrems dels braços superiors.
• Medalla que forma part d'un rosari al qual encara està unit i que està format per denes de pasta vítria de color melat. Aquesta medalla és la coroneta o medalla final del rosari.
En l'anvers es representa santa Bàrbara amb els seus atributs: la palma del martiri, o tal volta l'espasa amb què va ser decapitada, i la torre en la quals va estar tancada per ordre de son pare per evitar que es convertís al cristianisme.

 

Mitja medalla Cova Santa
• País/entitat emissor/a: parròquia o poble d'Altura.
• Cronologia: s. XIX
• Forma: ovalada
• Material: coure
• Dimensions: 20 x 12 mm
• Pes: > 1 g
• Anvers: sant Miquel dret i en actitud d'atac damunt de Satanàs. Amb la mà dreta sosté l'espasa mentre que a l'esquerra duu un escut redó.
Llegenda: «(SAN MIGUEL)/ ARCANGEL»
• Revers: Nostra Senyora de la Cova Santa coronada i portada per dos àngels.
Llegenda: «Nª Sª DE LA / (CUEVA SANTA)»
• Mitja medalla devocional en què en l'anvers es representa el moment en què l'arcàngel sant Miquel expulsa Llucifer del cel després de la revolta d'aquest contra Déu.
Quant al revers, es representa la Mare de Déu de la Cova Santa, patrona de la vila d'Altura.
Aquesta medalla representa dues advocacions tradicionals de la zona com són sant Miquel i la Mare de Déu de la Cova Santa, que són els patrons de la població d'Altura.

 

Mare de Déu dels Dolors, Servita
• País/entitat emissor/a: ordre Servita
• Cronologia: s. XVIII
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 23 x 20 mm
• Pes: 2 g
• Anvers: Mare de Déu dels Dolors amb els set punyals que representen els seus set dolors. La imatge apareix asseguda amb set punyals estacats al pit, tres a la seua dreta i quatre a l'esquerra. Les mans de la figura apareixen creuades damunt del pit. La Mare de Déu apareix amb aurèola de santedat, que és representada amb sis punts damunt del seu cap.
• Revers: en el centre apareix la Verge Maria rodejada per set figures masculines que, agenollades, resen al seu voltant. La Mare de Déu sosté a la mà el rosari que és entregat als set sants fundadors de l'ordre.
Llegenda: il•legible
• Medalla devocional típica de l'ordre Servita. En l'anvers apareix la Mare de Déu dels Dolors amb els punyals que representen els seus dolors. Quant al revers, apareixen els set sants fundadors de l'ordre, als quals la tradició popular ha batejat com: Buenhijo Monaldi, Bonayunta Manetti, Maneto Dell'Antella, Sant Amadio dels Amidei, Sosteño, Hugo i Alejo Falconieri. Aquests estan rebent de mans de la mateixa Mare de Déu el rosari que forma part principal de la doctrina servita. La iconografia representa l'aparició de la Mare de Déu als set fundadors el dia 15 d'agost de 1233, en què va ser la Mare de Déu la que els va indicar les directrius que haurien de seguir en la nova ordre que anaven a fundar.

 

Pilar
• País/entitat emissor/a:
• Cronologia: 1a meitat del s. XIX
• Forma: ovalada
• Material: bronze
• Dimensions: 30 x 24 mm
• Pes: 6 g
• Anvers: en el centre la Mare de Déu damunt d'una columna amb el xiquet en braços amb dues figures vestides de pelegrins agenollades al seu costat.
Llegenda: «N S DEL / PILAR».
• Revers: l'apòstol sant Jaume damunt d'un cavall en posició de corbeta en actitud de lluita amb una espasa a la mà dreta mentre que a l'esquerra sosté una bandera tipus corneta (triangular acabada en dues puntes), amb una creu al centre. Al fons, tres genets semblen fugir de l'apòstol.
Llegenda: «SANTIAGO»
• En l'anvers es representa l'aparició de la Mare de Déu del Pilar a sant Jaume el 2 de gener de l'any 40 a Caesaraugusta, que deixa com a testimoni una columna de jaspi coneguda popularment com el pilar. Les figures al voltant de la Mare de Déu són de dos sants masculins, un és sens dubte sant Jaume amb les vestidures de pelegrí, mentre que l'altra figura pot ser interpretada de diverses maneres: com sant Valeri Bisbe, que va ser de Saragossa, en el segle IV; o també podria representar un dels set acompanyants del sant en la seua evangelització d'Hispània, els coneguts com els homes apostòlics.
En el revers es representa el denominat sant Jaume Matamoros damunt d'un cavall brandant una espasa i portant un bandera amb la creu. Aquesta representació fa referència a l'aparició del sant en la batalla de Clavijo ocorreguda el 23 de maig de l'any 844 on el sant es va aparéixer i va ajudar les tropes cristianes, o la de Navas de Tolosa amb la mateixa llegenda.

 


De totes aquestes peces, algunes ens proporcionen més informació que d'altres. L'aparició de dues medalles de l'ordre dels Servites o Serfs de Maria ens indica que aquesta congregació, que va ser fundada l'any 1233 a Florència, situa dins de les seues litúrgies en un lloc privilegiat el rés del rosari, que resen de forma peculiar i diversa a la resta de la comunitat cristiana, ja que les seues denes no estan agrupades en grups de deu (dècades) sinó de set (setmanes) que fan referència als set dolors de la Verge Maria, ja que els servites només utilitzen aquests set misteris en les seues oracions i obvien els altres com són els joiosos, gloriosos i lluminosos.


sants servites 

Revers de la medalla de la Mare de Deu del Rosari on apareixen els set sants fundadors de l'ordre Servita, al voltant de la Verge.


Aquest tipus de rés és fàcilment identificable en el temps, ja que no seria fins a l'any 1607 quan el papa Pius V concedeix les indulgències per poder resar el rosari d'aquesta forma, encara que no seria fins a 1640 i després de diverses reformes fetes pel membre de l'ordre fra Arcangelo Mª Ballottini l'any 1608 i 1619 quan es va estendre aquest tipus d'oració entre els components seglars de la congregació, que estan obligats a resar-lo tots els dies de la setmana fent una reflexió escrita pel mateix Ballottini abans d'iniciar cada un dels set misteris en què està compost el seu rosari. Per tant, podem afirmar que la presència d'aquesta ordre és important en el Marines de finals del s. XVIII i principis del s. XX, encara que la procedència de les medalles és més difícil de determinar, ja que els Servites tenen diverses cases repartides dins de l'estat. Les més properes les trobem ubicades a uns 49 Km com són les de les poblacions de Quart de Valls (Plana Baixa), i fundada l'any 1612, com la de Montan (Alt Millars), per tant és molt possible que les medalles vingueren d'algun d'aquests dos monestirs que van estar en funcionament fins a la desamortització de Mendizabal l'any 1835.



maredelsdolorsservita 

Medalla amb la mare de deu del Rosari amb els set punyals. Aquesta representació pertany a l'iconogràfica servita o serfs de Maria.



toison guadalupe 

Medalla de la Mare de Deu de Guadalupe on apareix el toisó d'or el que ens a permès datar-la amb major precisió.


Al mateix temps, també disposem d'una important medalla que representa la Mare de Déu de Guadalupe, que té el seu santuari en la població del mateix nom a la província de Càceres. Aquesta medalla, juntament amb un crucifix i una altra peça desapareguda, forma part d'una triple coroneta de rosari. Hem decidit destacar aquesta medalla per damunt d'altres perquè ens ha cridat l'atenció la distància entre el lloc d'emissió de la peça i el lloc on ha sigut trobada, ja que tots dos llocs estan separats per 546 Km i es tarda amb els mitjans actuals al voltant de sis hores, per la qual cosa suposem que un viatge des de Marines al santuari de Guadalupe en els temps a què ens referim, s. XVIII i XIX, seria quasi una temeritat. Però el que en realitat ens interessa és que aquesta peça també és fàcilment datable, ja que si ens fixem en la imatge de l'anvers vorem una Mare de Déu de Guadalupe amb un toisó d'or, així que, i per aquest fet, podem dir que la medalla és posterior a la que li fóra entregada aquesta insígnia pel X duc de Béjar Manuel López Zúñiga y Sarmiento que va ser investit cavaller d'aquesta ordre amb tan sols 11 anys i el qual va donar el seu collar a la Verge. Aquest collar es va perdre l'any 1835 quan els monjos jerònims van ser exclaustrats per les desamortitzacions i no va ser fins a l'any 1992 quan la Mare de Déu de Guadalupe va lluir una altra vegada la dita distinció i, per tant, la medalla es pot datar a partir de 1681, quan es va fer la donació, i el 1835. També ens facilita la datació el revers amb la imatge de sant Jeroni en clara referència al sant fundador de l'ordre que fins al 1835 va tindre a càrrec la cura de la talla Guadalupana.


Per tant, ens trobem una medalla provinent d'un lloc llunyà al jaciment i amb una devoció bastant estranya dins de les terres valencianes, una medalla fàcil de datar en el temps ja que la seua iconografia només pot donar-se en unes dates concretes que van, com ja hem comentat, des de 1681 fins a 1835, però si analitzem la seua epigrafia on apareix substitució de la U per la V, o també se li denomina Santa Maria i no amb el més modern "Nuestra Señora" la podem ubicar a finals del segle XVIII.


L'última medalla que comentarem ens duu sense remei a parlar de les grans epidèmies que van devastar el món occidental al llarg de la història, ja que és una medalla que ens parla de forma clara de la funció que realitzaria i no seria una altra que la de protegir al que la portara de la malaltia del còlera.


El còlera és una malaltia infecciosa, transmesa per la contaminació de l'aigua, que es va cobrar una infinitat de vides en el món occidental des que va ser introduïda des de l'Índia l'any 1817, però no serà fins al 1833 quan apareixen els primers brots a Espanya, i apareixen en la zona valenciana per primera vegada en el brot de 1855, que encara que no és el més virulent sí que és el més documentat per l'augment de la informació que donava de forma periòdica la premsa escrita. Malgrat això, el pitjor brot que va viure la zona que ens afecta és l'episodi de 1863, que es va convertir en pandèmia mundial durant de forma més o menys seguida una dècada i es va donar per eradicat totalment l'any 1873. L'onada epidèmica accedeix a la península pel port de València l'any 1865 on ràpidament s'estén per tota la província i provoca milers de morts en tot l'Estat.

 


san roc IMG 7396

Medalla dedicada a Sant Roc i escrita en italià on s'indica clarament la funció protectora de la peça cap al colera


En aquest context històric no és estrany que el temor a la malaltia s'estengués a la mateixa velocitat que aquesta anava guanyant territori. És per aquesta causa i tenint en compte que en aquelles dates la societat és altament religiosa que la gent busqués algun tipus de protecció divina i el triat per a l'ocasió va ser sant Roc. Aquest sant és tradicionalment el protector contra les epidèmies i, com no, davant d'aquesta situació els habitants de Marines també el van triar per a la protecció contra la pandèmia almenys un que en ser enterrat se li va dipositar al costat una medalla que clarament fa referència a aquesta malaltia, ja que en el seu anvers i al costat de la imatge del sant trobem una llegenda que diu clarament «SANT ROCCO/ PRESERVATECI DAL / COLERA». Tant va ser el pànic que van provocar les diverses epidèmies colèriques que aquest antic habitant de Marines va decidir protegir-se'n amb una medalla específica contra aquestes, és més, si ens fixem la llegenda està escrita en italià, per la qual cosa suposem que aquesta peça prové d'aquell país, segurament de Roma, i estem davant d'una medalla importada per a ser utilitzada en la lluita contra el còlera. De totes les medalles trobades aquesta és la que amb més precisió podem datar ja que tenim clares les dates en què el còlera va afectar el territori valencià, per tant aquesta peça arribaria al nucli urbà de Marines entre 1855-1863, ja que en el gran brot colèric de 1885 el cementeri ja estava totalment clausurat.


Per tant, ens trobem davant d'un camp pràcticament desconegut, ja que l'estudi de les medalles i creus trobades dins de contextos arqueològics ja siguen d'època relativament recent com són els segles XVIII i XIX o un poc més antigues com l'Edat Mitjana sempre s'han centrat en l'estudi artístic i es limiten a identificar els sants i les decoracions que hi apareixien i s'obvia tot el que darrere d'aquestes amaga, ja que en tractar-se d'un element fet pels homes tot amaga un per què i una raó més enllà del que és merament decoratiu. Quan estudiem materials dels segles recents com són els segles XVIII i XIX sembla que ens oblidem que aquests materials entren dins de la categoria d'arqueològics i per tant han de ser estudiats com a tal.


Hui en dia seria científicament reprovable que uns materials ibèrics o romans fins i tot medievals s'estudiaren només com a objectes i no s'aprofundira en temes com els rituals o la seua procedència i arribar a establir les rutes comercials. Tot això que ens pareix tan normal en èpoques més antigues és obviat en altres contextos històrics i això és un error bastant comú de l'arqueòleg, ja que en trobar-se amb objectes idèntics als que hui en dia troba en la seua vida quotidiana sol pensar que aquests compleixen la mateixa funció que en l'actualitat sense adonar-se que la societat dels segles XVIII i XIX era molt diferent de la nostra i que per tant la funció que complien en aquelles societats també era molt diferent a la que realitzen en l'actualitat.


D'aquesta manera, ens trobem davant d'un món de possibilitats dins de l'estudi arqueològic, un món oblidat durant anys i que ens pot facilitar una quantitat d'informació molt important que ens ajudarà sense cap dubte a comprendre unes societats que encara que en aparença són molt similars a la nostra en realitat no ho són. És l'hora de reprendre l'estudi d'aquests materials de forma científica recolzant-se en altres disciplines com poden ser la història, l'antropologia cultural i l'etnologia per a poder accedir a tots els racons del coneixement d'unes societats de les quals som hereus.

 


Bibliografia

FERRANDO ROIG J., 1950: Iconografía de los Santos. Barcelona: Ediciones Omega S.A.


GARCIA CORREDOR J., 1989: Mil medallas valencianas. València.


HUERTAS ARROYO J. 2011: “Elements de devoció popular del fons del museu de Sant Boi de Llobregat ( Baix Llobregat)”. Actes del IV Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Tarragona, 10-13 juny 2010, pp. 1025-1032.


PITARCH TARRAMERA A.: Memòria d’excavació.


SALVÀ PICÓ M. G.: “Materials per a la classificació de les medalles religioses del segle XVI al XVIII a Catalunya”. Actes del IV Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Tarragona, 10-13 juny 2010, pp. 1033-1037.


SOLER A., YAGO R., 2004: Marines. Geografia, historia. patrimonio. Chiva: Delópez Artes Gráficas.

 

 

 

 

Vuelta al Índice

 

Deja tus comentarios

0
Faltan claves reCAPTCHA
terminos y condiciones.
  • No se han encontrado comentarios
Joomla 3.0 Templates - by Joomlage.com